Scholastika

Poesies

A LA VERGE

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d’aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: “¿De tan savi,
deia a la mare, n’ hi ha cap més al món?”

En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure’ l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l’aimen bé són mos germans.

A sos peus esgranàvem lo rosari,
l’oració de l’Arcàngel repetint;
i es tornava l’escola un santuari
on Vós devíeu predicar sovint.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l’astre matinal dels meus amors?

En mon roser, ai!, no trobí cap rosa,
sols trobí una poncella a punt d obrir,
com l’ànima d un nin que encara closa
guarda per Déu son matinal respir.

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d’or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d’argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Jo no havia pujat a la boscúria
on riu l’englantiner d’olor suau;
safir caigut entre neus de Núria,
no havia encara vist lo lliri blau.

No tenia en mon hort la satalia
ni el gessamí tot estrellat de flors;
jo altre jardí en la terra no sabia;
que hermós trobava aquell jardí allavors!

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d’estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta
enc que sien més pobres que allavors.

Aquelles en primícia us oferia
lo meu verger, que sols per vós florí:
aquest n’és la humil tardaneria,
mes amb mon cor i tot, veu’s-e-la aquí.

Aquelles eren flors primaverenques
i aqueixes, ai de mi!, són flors d’hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.

CAP AL VESPRE

Qui bé et farà
O se n’anirà
O se’t morirà

Que n’és de gust ninetes, nines,
que n’és de dolç,
en los placèvols vespres
del mes de juliol,
quan los saules no gronxen
ni xarren los moixons,
no rondinen los aires
ni rumoreja el bosc;
quan lo cel se desvetlla,
quan la terra s’adorm,
sortir de les masies
pendre la frescor!
Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d’ençà que tinc d’eixir-hi
com un perdut! tot sol!

Ja fa set anys; me’n recordo
lo mateix que si fos ara:
un capvespre, recolzat
sobre l’herba jo m’estava,
sobre l’herbeta que folra
los marges de la quintana;
al meu peu assegudeta
s’estava l’enamorada,
d’un tint de melancolia
emboirant-se-li la cara,
com los estels de brillosa
i com ells parpellejanta.
Jo mirava sos ulls blaus
com lo cel que ella mirava,
mariner que allà d’allà
reveia el port de sa pàtria,
colom que a son colomar
anava a arrancar volada.
Tot aguaitant-me, sos ulls
serens i purs com estaven,
los viu enllorar i cloure
grifolant-ne dues llàgrimes,
dues llàgrimes lliscoses
que es perderen per ses galtes,
Què tens? —li diguí—, Roseta,
què tens, mon amor, què et falta?
Los aucells ja no puntegen
ses melancòliques arpes,
ni els aires de cap al tard
fan doldre plançons i mates.
Si els estels parpellejants
amb gelosia ens aguaiten,
si apar afins que el rellotge
del món, oint-nos, se para,
que t’ofenen amb sos racs
les granotes de la bassa
o amb son gri-gri fastigós
los grills que per l’herba salten?
Si fos cas d’això, pugem’s-en
poc a poquet cap a casa,
i ajustada la finestra
i la porta de la cambra,
podrem parlar més a pler
d’amor i de benaurança.
—Ai! no ens en anem —me deia—,
ai! no ens en anem encara,
m’agrada el gri-gri dels grills,
lo ric-i-rac de les grauxes,
m’agrada l’estar solets
i tu més que tot m’agrades:
1o que no m’agrada, no,
és que tot dóna volada,
que amb un menestral del poble
m’encarten a l’estat d’ara.
Diuen que és galant minyó;
mes si no és lo que el cor aima
afins un àngel del cel
me faria por i basca;
per ço, en donar-me ell un llit,
li demanaré una caixa,
en fer-me el primer petó
al cel ja en seré volada.—
Açò em va dir una volta
na Roseta de Vallclara,
al meu peu assegudeta
sobre l’erm de la quintana,
d’un tint de melancolia
emboirant-se-li la cara,
com els estels de brillosa
i com ells parpellejanta.
Tal dit, tal fet: lo dillums
a casar se l’emmenaven;
quan tornava de casar,
ja se’n posava malalta,
i ganing-ganang a morts
cap al vespre ja tocaven.
Per ço de llavors ençà,
amb lo cor ple d’enyorança,
a cada entrada de fosc
solo sortir de la casa
i aquí baix vinc a plorar
la mort de qui tant aimava,
damunt d’una llosa estreta,
sota una creu endolada.

¡Que n’és de gust ninetes,
nines, que n’és de dolç,
en los placévols vespres
del mes de juliol,
quan los saules no gronxen
ni xarren los moixons,
no rondinen los aires
ni rumoreja el bosc;
quan lo cel se desvetlla,
quan la terra s’adorm,
sortir de les masies
a pendre la frescor!
Per a mi ans també n’era,
mes ai!, que no ho és, no,
d’ençà que tinc d’eixir-hi
com un perdut! tot sol!

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai ! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veure més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

DESÈ CANT DE L’ATLÀNTIDA

Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l’esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l’alba,
des d’a on, condolides, allarguen-li la mà.

Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d’hora pujar-se’ls-en al cel;
aprés, a l’esboirar-se de llàgrimes la broma
que l’encortina, veuen parpellejar un estel.

És Hèsper, que a l’Aurora badar sol les parpelles
ans d’aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d’estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.

Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes
en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor.

Per l’ull serè d’un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l’espanyol jardí.

A sos fills i nissaga, deixà’ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d’or,
puix quan canta les guerres i quan d’amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.

Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa’ls com niuada d’aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.

Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.

Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se’n parlara:
- Anem-hi!- tots responen-, vos hi venim a aidar.

(fragment)

VIROLAI

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d’Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d’encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abrìl, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

A BARCELONA

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!

Perquè tes naus, que tornen amb ales d’auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l’ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius “enrera!” fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.

En nàixer amazona, de murs te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó;
tres voltes tel cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un cop de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits del riu que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles,
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t’escampes; quan la planície et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com heure immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d’or,
a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
[...]
I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.
[...]
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí.
[...]
-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent;
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l’Àsia, les Amèriques, la terra; l’Oceà.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

fragments

LO FARELL

Gegant era mon pare, mon avi també n’era,
lluitaren amb los celtes, romans i sarraïns,
lluitaven i els batien sovint com blat en era,
sortint a batre’ls fora quan no els trobaven dins.
Sos braços tres reialmes als moros arrencaren;
quan ja enemics no veren en terra, s’embarcaren,
i a Còrcega i Atenes i Nàpols encastaren
a la corona pàtria, com tres joiells divins.

Rebrolls de la nissaga d’Otller sa enorme massa
seguiren, dels Pirineus veient-lo davallar,
als moros pladejaren la terra passa a passa,
i en cada vall plantaven un poble i un altar.
Quan foren cristianes aquestes valls i serres,
a Llúria i Joan d’Àustria seguiren en ses guerres,
dicataren los Usatges per governar ses terres,
per governar les aigües, lo Consolat de mar.

Gegant com los meus avis, jo guerregí amb mon pare,
mes és la pau ma esposa; ma guerra és lo treball,
com fill d’Adam, la testa doblí a la terra mare,
deixant l’arma lleugera per lo feixuc magall;
magall que desarrela com un rebroll un roure,
a cada colp, del cingle, fent les arrels somoure;
ningú el podrà, quan mòria, d’a on jo el deixe moure,
com de Roland a Esterri ningú pot moure el mall.

Amb saba les alzines i roures m’alletaren,
foren mon bres les fondes afraus del Pirineu;
aprés del torb, les ones del mar me bressolaren,
i els hèroes de la pàtria me feren son hereu.
Me diuen si del celta tinc l’aspra fesomia,
si tinc del got la força, del grec la fantasia;
jo no ho sé pas, mes penso, treballo i faig ma via,
seguint, avant!, l’empenta que em dóna lo bon Déu.

Per arriar mes fàbriques, per conreuar mes hortes,
del Llobregat i el Segre n’he fet dos reguerons:
mes serres foren nues, mes viles foren mortes
si jo amb tantes suades no fes tornar ses fonts.
Si més regor demanen per beure mes companyes,
amb ferro i foc m’enfonso com taup en ses muntanyes,
i ponto còrrecs amples, forado les muntanyes,
i de son cor trac aigua que em fan gruar sos fronts.

Los arbres que arrabassa mon braç de llenyataire,
a feixos carregant-me’ls, del mar los planto dins,
i amb ales coronant-los se’n van al bes de l’aire
a dur a llunyes terres mes robes, fruites i vins.
Quan fugen los aleno, pujant a un cap de serra,
i els mariners exclamen: -se’ns gira vent de terra-;
mes ja al magall enorme de nou mon puny s’aferra
fent hort de mes pedreres, de mos arenys jardins.

Ma veu des de Tortosa se sent fins a Colliure;
d’una gambada passo lo Llobregat sens pont,
i des de sa ribera, si m’hi calia escriure,
del Montserrat podria posar la firma al front.
D’allí a Montseny, a voltes, la serra gegantina
seguesc, d’allí al Pirene, que totes les domina,
i els sembla una bandera de foc ma barretina
als qui de lluny la veuen pujar de mont en mont.

Un granader, un dia, cepat com un atleta,
lo fusell acarant-me, me demanà el camí:
era un d’aquells qui havien del pa la ganiveta
fermada a nostra taula, com al paller el mastí.
Jo que llaurava, agafo el mànec de l’esteva,
aixeco a pes de braços, parell de bous i gleva,
i allà amb la revolada tirant-li l’arma seva,
li dic ferreny, signant-li la via: Per allí!-

Dels Pirineus si trobo poc ampla la barrera:
a mes locomotores hi faig obrir el portell:
a Barcelona en braços li porto el riu Noguera
com duia no fa gaire el Segre al pla d’Urgell.
Jo amb torres no corono lo front de cada serra;
faig dels coltells aixades per conrear la terra:
per un país, si torna lo monstre de la guerra,
los cors d’acer que hi cria són lo millor castell.

Que ho diga nostra terra! Si algú vol fer-la esclava,
per una estona deixo l’arada pel trabuc,
i la metralla en brolla com un volcà de lava
al crit de Visca en Carles de Viana o l’Arxiduc!
Cap a ponent bramula l’obús en Tarragona,
cap a llevant flamegen Figueres i Girona,
i posen de ses flames esplèndida corona
al front de Catalunya lo Panissars i el Bruc.

Mes, estic sol!, no en cria ja de gegants Espanya;
no hi són lo de Paredes, ni el Fuerte de Ocharan,
ni aquells que el front alçaven semblant una muntanya,
ni aquells que en Arreaga venceren a Roland!
Del Cid i de don Jaume la raça s’apetita,
d’idees grans com hèroes nos minva la collita,
i, ai!, cada punt lo cerebre de la nació s’agita
per aterrar lo sòlid, per enxinquir lo gran.

Perquè no exploten l’Ebro, Guadiana i Tajo els altres,
¿nos deixaríem perdre lo Llobregat i el Ter?
¿De treballar voldrien privar-nos a nosaltres,
i estendre llurs sahares a nostre humil verger?
¿Voldrien que acotassen la testa gegantina,
Montseny, i tu, muntanya de Montserrat divina,
perquè Castella és plana? Perquè no té marina,
¿voldria que venguéssem los ports a l’estranger?

Sovint mes ports sens barcos, mos trens en buit quan miro
de peus baix en terra m’assec en un turó;
veient la pàtria caure, minvant la fe, sospiro,
en què emplear mos braços, ma pensa i mon braó?
Adreçaré, per fer-me un sarbre, ma corbella?
Faré canons, Plasència, del ferro de ma rella?
Jamai! Bon fill d’Espanya, treballaré per ella,
esperant que es desvetlle son adormit lleó.

[Per'xò faig nosa i volen matar-me! Perquè callo,
perquè tinc art i glòries, comerç en terra i mar,
perquè amb totes més forces titàniques treballo,
indústria, lleis i llengua me volen arrancar!
Van fent la pàtria esclava de França i d'Inglaterra,
comerç, agricultura, marina, tot s'aterra!
Germans los de la plana, germans los de la serra,
¿a nostra mare Espanya la deixarem lligar?]

ELS DOS CAMPANARS

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m´hi dret.

Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l’endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heura conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Fragment de Canigó (1886).

NOSTRA SENYORA DE L’ESPERANÇA

Avui visc a la Gleva;
Mareta meva,
demà on viuré?
¿D’eixa capella blanca
a quina branca
me’n volaré?

Volaré a una abadia
o a una Establia
com lo meu Bé?
Baixaré a terra plana,
o a muntanya
me’n pujaré?

On vostra amor me vulla,
com una fulla
rodolaré;
collida o trepitjada,
on só enviada
me quedaré.

Mes a eix niu d’aureneta,
dolça Mareta,
bé hi tornaré.
I amb vostra Escolania
l’Ave Maria
vos cantaré.

Roser de tot l’any

SUM VERMIS

Non vivificator nisi prius moriatur
1a Cor., 15, 36.

E carcere ad athere
Dant vincula pennas

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res es vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d’anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.