Scholastika

Dijous 18 de gener. El despertador va fer que la Marina s’aixequés d’una revolada. Va prendre un cafè ben carregat, tan amarg com la seva pròpia vida.

El metro estava ple de gom a gom, com cada matí. Multitud de gent s’arreplegava mig adormida a les andanes per tal de no fer tard a la feina. Ella havia decidit no atabalar-se.

Aquell era el seu dia.

Fregava els vint-i-cinc anys, i només feia uns mesos que havia acabat una carrera que ni tan sols l’interessava. Estava cercant quelcom millor, però mentrestant treballava com a dependenta a una prestigiosa botiga de roba.
El seu somni, la seva il·lusió, l’havia aparcat anys enrere, a la mateixa tomba del fracàs del seu grup de rock, en què ella era la veu solista.

La jornada laboral se li va fer eterna, i a sobre amb prou feines va poder arribar a temps a la representació. Hi fou tota sola, sabia que només ella mateixa es podia entendre en aquells moments. Va seure en una butaca propera a l’escenari i va disposar-se a gaudir de l’espectacle.

GREASE, El musical de tu vida

I tant que ho era. Va recordar amb tendresa com de ben petita, amb l’única ajuda d’un raspall de cabell, es traslladava a un món irreal, somiant que en formava part..
Els llums es van apagar. El cor li bategava cada cop més ràpid. Un munt d’emocions brollaven del seu interior. Summer nights, que la retornava a temps passats, nits de festa, la platja, en aquell poblet on estiuejava.
Look at me, I’m Sandra Dee. S’identificava amb aquell personatge. Ella que sempre havia estat tan correcta, tan prudent, tan innocent, fins i tot massa…
L’explosió del Grease Lightin’, posà de peu tot el teatre, animant-lo a ballar. Estava clar que ella no era l’única a la que el muntatge havia afectat profundament.
Aviat finalitzà el primer acte, deixant al descobert l’orquestra, elevada per sobre de l’escenari i mig oculta per tires de paper daurat i platejat, que penjaven a mode de cortines envoltant al conjunt, i desitjant viure la segona part va prendre un refrigeri a la cafeteria i va tornar al seu lloc.

El segon acte la va commoure encara més.

Hopelessly devoted to you, amb una escenografia que no va deixar indiferent a ningú, la va fer plorar. Sí, després de tants anys encara tenia aquella espineta clavada, i sabia que mai podria oblidar-lo.
Les llàgrimes van desaparèixer amb el You’re the one that I want, era la seva preferida, sens dubte. Sempre havia somiat amb aquella escena, amb aquell paper… Amb un noi així.
Tot acabà amb el We go together.

En les salutacions, va aplaudir com la que més. Un somriure sincer es dibuixà en el seu rostre.
Aquelles petites coses la feien seguir endavant, la feien il·lusionar-se, tornar a sentir, allò que tenia per impossible. Probablement mai aconseguís arribar en lloc, però era una somiadora, cosa que ningú seria capaç de treure-li.

Què havia de fer? Podia viure d’una alegria, i musicals com aquell l’ajudarien en l’intent.

Alba J.